dimarts, 13 de març del 2012

Les hores detingudes

[...] "No et sembla que aquestes ratlles parlen de nosaltres? No sents com comença a créixer aquest envà entre tu i jo? No sóc un enimga per a tu? Com em veus? Com m'imagines d'aquí a vint anys?Què saps de mi? Ignores les meves veritats profundes, les inquietuds, les angoixes, les petites victòries de l'esperit i de la intel·ligència. Si em coneguessis de debò l'arrel de l'ànima no t'hauria d'explicar els aferrissats combats que em ronden. T'ho explicaré, t'explicaré qui sóc i què porto a dins i t'anticipo que no et censuro ni et demano res a canvi.
[...]
Les meves inquietuds, fins ara inconcretes, han cristal·litzat en una idea, que és un punt de partida: tu i jo ens hem dit tot allò que ens havíem de dir, ens hem xuclat mútuament mentre ens em sentit bé l'un amb l'altre. No em penedeixo de res, però sé reconèixer el final d'un camí. Et recordaré sempre com una persona agradable, com un amic a qui es pot mirar a dins dels ulls.
[...]
La vestal que porto a dins m'avisa que el meu foc s'extingeix i que és inútil voler atiar-lo com fins ara. Si ara que sóc jove consento a sufocar el foc interior, em veig convertida en cendra per sempre. Sincerament, tu no t'adones que estem consumint les últimes brases? No notes que ja no ens encomanem ardor?
 
    Cal saber dir prou. Tu i jo som massa diferents i cada vegada ho serem més. Som a les portes d'un futur que ens pot fer mal si ens obstinem a compartir-lo. Més d'una vegada m'he penedit d'haver-te portat aquell ram de flors. Ja tenia molts dubtes aleshores i et vaig mostrar un afecte artificial. Te'n demano disculpes. Ja sentia l'amenaça d'aquest mur i no t'havia d'haver enganyat amb unes flors que en realitat procuraven enganyar-me a mi mateixa."

"M'adono que la gelosia no ve de la possessió d'una persona per una altra, sinó que algú que no ets tu s'apropiï els detalls, les maneres, els gestos involuntaris que dibueixen l'essencia de les persones i tan singular i irrepetible com les empremtes digitals"

"Recordo aquell vagó com un dels molts parèntesis a què ens força la vida" [...]

"Li va costar readaptar-se al cel de plom i caminar per dins de l'aire entelat. Sentia unes ganes irrempimibles d'aixecar el llençol de boira, d'esqueixar els núvols i mirar el disc del sol de fit a fit"

Les hores detingudes. R.Solsona (fragments que m'agraden) 

Foto propia. Barcelona , Port Olímpic



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

9Uh6z