Sensacions des de Montjuïc

Gràcies per haver aparegut en la meva vida.

Trobo a faltar els teus ulls, la teva barba de setze dies, les teves mans grans...

M’agradava quan m’explicaves les teves històries,

m’agradava que ho fessis mentre conduïes.

Tot i que no ho semblés,

m’agradava quan em tocaves els cabells i em despentinaves,

quan somreies amb tendresa, quan m’abraçaves.

M’agradava cuinar amb tu i

que protestessis per les verdures.

M’agradava que fos dimecres i que el coixí

encara fes olor a tu.

M’agradava que m’enviessis

missatges a mitja nit.

M’agradava que et preocupessis per tu i per mi.

M’agradava que volguessis recórrer el món

i que per a tu el món fóssim nosaltres.

M’agradava que em diguessis que volies fugir amb mi

enlloc.

Quan deies que eres feliç encara t’estimava més.

Caminar amb tu em relaxava.

Somio amb tu ara que ja no hi ets.

Recordo quan em deies “vine amb jo” i t’imagino tot vestit de blanc

amb el mar blau i verdós al fons.

Mar que ara ens separa,

brisa traïdora que només em porta records.

Gràcies per les festes compartides,

per les lluites que vam viure junts.

Mai no ens aturàvem, no calia.

Allà érem a la Universitat i al carrer nit i dia.

Aquesta ciutat sense tu està buida...

M’agrada haver-te agradat,

espero algun dia poder-te retrobar.

Foto propia. Montjuïc al capvespre